Era de nit, molt tard i tot i que la plaça estava deserta nosaltres necesitàvem un espai intim i apartat urgentment. Ens vam enfilar per sobre de la mampara de vidre que tanca l'accés a l'escola bressol per pujar al petit cobert que hi ha un cop ets a dins. Els grafitti que hi havia en aquest racó amagat ens recordaven que no erem els primers en enfilar-nos-hi, de fet jo ja hi havia vist molts cops nens jugant-hi i per això se'm va ocórrer la idea d'anar fins allà dalt. La sensació era extranya, per una banda seguiem a la plaça, en un espai obert, i el fred -degut a l'alçada- era encara més fort, però a la vegada ens sentiem arraserats, apartats de les possibles passes i mirades, recollits en aquesta cantonada elevada i de dificil accés, i per això vam retornar ràpidament al motiu que ens hi havia dut: estimar-nos, intensament, lluitant contra el fred i l'ànsia insaciable que es barrejava intermitentment amb atacs de riure pel que estàvem fent. Bromejavem imaginant les mares dels nens i nenes de l'escola bressol entrant i sortint per la porta que ara quedava just a sota els nostres cossos nuus i ens deiem que potser, d'aqui uns quants anys, algun d'aquells nens o nenes s'enfilaria aqui dalt com nosaltres i faria l'amor a les portes de las seva primera escola! Seria meravellòs!
Al cap d'una bona estona vam tornar a baixar, al final l'espai se'ns feia petit i incòmode i la situació esdevenia progressivament extranya un cop l'anàvem redescobrint sense la passió que ens hi havia portat. Un cop abaix, vam mirar el nostre niu d'amor des de la plaça rient al imaginar-nos com es debia veure quan nosaltres hi erem, però després ens vam quedar en silenci observant aquell racó buit i mut i de volta l'edifici em va semblar un gegant adormit, inalterable a allò que havia passat a sobre d'una de les seves petites urpes. El nostre amagatall era insignificant vist en conjunt i els nostres somriures de feia uns minuts ja s'havien perdut en el silenci dens de la nit, la nostra gran aventura semblava ara minúscula dins la inmensitat inmòbil de la nit i de l'edifici. I vaig quedar un xic apenat i decebut al veure com en pocs segons el que havia estat un foc rogent es convertia en filets prims de fum que s'anaven desfent, fins a fer-se invisibles, en la foscor freda de la melancolia.