Cada una de les històries de Cartografia Oberta Fort Pienc s'associa i es representa amb una icona/categoria que varia segons el tipus d’història que sigui. L'iconografia triada fa referència al món de les plantes, vistes aquí com a sinònim de vida i de personalització de l'espai. Associar una planta a cada una de les categories no ha estat feina fàcil, la selecció respon a una barreja de vivències personals i de consells experts. Pel que fa a les categories s’ha mirat de fer una tria que sintetitzes al màxim les infinites possibilitats que una tasca com aquesta implica. L’elecció d’aquestes categories i de les icones que les representen no és més que una possibilitat tan vàlida com moltes altres.
Considerada per molts com “la reina de les flors” aquest arbust de la família de les Rosàcies es cultivava originàriament a la Xina fa més de cinc mil anys. La Rosa sempre s’ha caracteritzat pel contrast entre els seus pètals suaus i les agressives espines de la seva tija. Diu la mitologia grega que aquesta flor era originalment blanca fins el dia en que la sang d’una enamorada Venus la va tenyir de vermell quan, corrents per salvar al seu estimat Adonis, es va ferir el peu amb una de les seves espines.
Si la rosa és la flor per excel·lència dels climes temperats, l’Hibisc ho és dels climes subtropicals i tropicals. Provinent de la Xina i el Japó, aquesta planta de la família de les Malvàcies ofereix nombrosos colors i tonalitats, essent batejada popularment com la “Rosa de Xina”. Les seves subtils flors, d’un aspecte delicat molt semblant al paper, cauen i creixen contínuament, característica que ha fet que sempre se la relacioni a la fragilitat i a la necessitat d’atenció.
Originària d’Europa, aquesta planta de la família de les Violàcies és de les primeres en florir quan arriba la primavera. Segons la mitologia romana els Déus, després de crear l'hivern, van bufar per apartar les neus i van veure com l'herba començava a néixer, les aigües dels rius a córrer i el Sol sortia d’entre els núvols. Davant de l’espectacle que presenciaren els Déus van plorar i de les llàgrimes que van caure sobre la terra van brollar les Violetes, conegudes també com “Llàgrimes dels Déus”.
Representació simbòlica de resistència a un medi hostil, el Cactus ha adoptat la seva singular morfologia enfrontant-se a les adversitats que l’han envoltat permanentment. Aquesta planta, originària de l’Amèrica central i del sud, és de la família de les Cactàries i presenta gairebé dos mil varietats diferents. Nascuda sobre una aridesa extrema, ha hagut de transformar les seves fulles en afilades espines a fi de protegir i defensar la seva preuada aigua de la fauna assedegada que l’ha rodejat sempre.
Provinent de les amèriques arriba aquesta misteriosa i surreal planta de la família de les Asteràcies. Explica la llegenda guaraní que Mandió, cap d’una tribu, desitjava a la jove i bella Caranday, però que aquesta, enamorada del Sol, no volia casar-se amb cap humà. Mandió enrabiat la va empresonar desafiant al Sol a alliberar-la i aquest embogit va respondre envoltant la noia en flames i fent-la desaparèixer. En el seu lloc el Sol hi va deixar una planta de tamany humà que, a través d’una gran flor, ja només tindria ulls per a ell.
Protagonista indiscutible de les finestres i els balcons de moltes llars, el Gerani es caracteritza per la seva abundant floració i la gran diversitat que presenta, convertint-se en una popular planta ornamental que és sinònim de llum i color. De la família de les Geraniàcies i provinent de l’Àfrica austral, es reparteix en nombroses espècies i híbrids, donant lloc a una múltiple varietat de tamanys, formes, olors i colors, fet que li permet oferir per si sola un ampli ventall cromàtic i decoratiu.
Planta carnívora d'aspecte prehistòric, característica per les seves estranyes fulles en forma d'embut que serveixen per a capturar i digerir insectes. Originària de l’Amèrica del nord, aquesta singular planta de la família de les Sarracènies atrau els insectes amb els seus colors i la seva olor. Un cop a dins l’insecte, atordit per la forta olor, cau per les parets relliscoses de l’embut on uns pèls gruixuts dirigits cap avall li impedeixen escapar. Finalment els enzims digestius el descomponen i el converteixen en aliment.